Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans

Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.

Vida sana, és sortir el diumenge d'excursió. Caminar sense donar puntades de peu a les llaunes buides que anem trobant i dir bon dia a tots els qui també van a fer salut, encara que portin els auriculars a les orelles, o vagin mirant el mòbil. Dinar a un lloc rústic ple de cotxes on costa trobar-hi taula però pots demanar un plat de seques amb botifarra, escalivada, costelles amb all i oli, un porró de vi, postres de la casa i un "carajillu". Un dia sa i ben aprofitat.

Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.

La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.