Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
El porró
El porró era un element imprescindible a totes les cases. A la República se'n van fer amb dibuixos referents a partits o sindicats. A l’entrada dels nacionals beure en porró era considerat perillós pel seu simbolisme catalanista. Les cases benestants no el feien servir. Amb la transició a les festes populars va revifar-se la tradició de beure en porró. Retallen el consum de vi i s’hi pot beure a galet.
LLEGIR MÉS »
La butlla
Cigrons corcats, com molta gent
Un Halloween a la llar de foc
A la vora del foc s’hi cosia, s’hi sargien mitjons, s’hi apedaçaven sacs, s’hi pelaven patates, s’hi desgranaven pèsols, s’hi triaven guixes corcades, s’hi esquitllaven ametlles, s’hi llegia quan hi havia llum, s’hi parlava molt, s’hi explicaven contes, i també, s'hi resava. Per Tot Sants hi fèiem la vetlla dels difunts i es resava el rosari pels morts de la família. Després començava una llarga conversa. Picàvem ametlles garapinyades, circulava un porró i l’àvia explicava anècdotes gracioses de l'avi mort feia pocs anys.
LLEGIR MÉS »
Records…
Esclata la Guerra
L’anècdota
La Colònia
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
La vinya del meu pare
El pare treballava una vinya els caps de setmana i en treia vi per tota la família. Era la nina dels seus ulls, se'n sentia molt orgullós amb els grans raïms a la mà dient: vegeu, aquest és el fruit del meu treball. Per les vacances d'escola, al setembre hi solíem pujar a fer-hi un àpat. Era una autèntica delícia. Fresc, acabat de collir, i ros daurat que feia venir salivera a la boca. El pare solia comentar: No sé pas qui ve a menjar el raïm a la vinya, si algun dia el caço sabrà qui sóc jo. Un bon dia, tota la quitxalla del grup estava malalta...
LLEGIR MÉS »
Pel juny, la falç al puny!
La vinya de casa
Anar a arreplegar un nen.
Oficis desapareguts
La casa pairal
Llibres “sota taulell”
Quan s'inauguri el Mercat de Sant Antoni, seria un detall que hi hagués un petit record per a tots els llibreters del diumenge al matí, en particular per els els aquells que venien o manllevaven llibres "sota taulell". Gràcies a ells, molta gent per aquella època varem poder llegir llibres no censurats, especialment literatura catalana. S'ho mereixen.
LLEGIR MÉS »
Pallers cremats
La vinya del meu pare i els pinetons
Cases mig ensorrades
El meu oncle Ramon
Els garrofers del meu barri
Sons del carrer
La cadiraire, una dona que, la recordo una mica gran, carregada amb una cadira, que cridava "Cadiraaaire!". Et deixava els seients de les cadires de vímet com a nous. La dona que cridava: "Noieees matooons!". Et venia uns matons acabats de fer boníssims. L'home que cridava "El geeel!".Un home corpulent que sempre anava enfilat al carro tirat per un burro, alla hi portava les barres de gel i et tallava el tros que volies. Quan
LLEGIR MÉS »
La meva pedra
Veus del pati
El drapaire
El musclaire
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
Adoctrinar
Ara en diuen adoctrinar. Abans se'n deia "rentar el cervell". Vaig anar a una escola on el fort era el catecisme, la història sagrada, la història d'Espanya i les lliçons de "formació" on la figura de Franco i els seus fets patriòtics, eren la salvació de tots. Només teníem una llengua...
LLEGIR MÉS »
El dia que van matar Puig Antich, a l’Institut
La torre de l’Ou
De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc
La persecució del català a la postguerra
Una escola de poble
Records d’un viatge inesperat
Fa moltes primaveres, un grup de discapacitats físics que lluitàvem per un món sense barreres arquitectòniques vam organitzar un viatge amb tendes de campanya, a visitar altres països. El nostre responsable, en Josep Ramos, era ésser fora de sèrie. Cinc cotxes, sis voluntaris, quinze nosaltres. Alguns, amb cadira de rodes. Mai havíem sortit del nostre país! França, Alemanya, Suissa... Quan ho recordo amb sembla un somni, però va ser realitat!
LLEGIR MÉS »
El refugi de Céllecs
Era un dia d’estiu
Vivències d’acampada
Esclata la Guerra
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
Un gall de ferro
Potser si el gall de ferro ho hagués volgut, una fada l'hauria transformat en un gall amb plomes i cresta i ara, tothom li agrairia el seu cant matiner . Però ell, va voler ser dalt de tot, ser important, de ferro, es va creure infinit.. Ara, està oblidat i tan rovellat que la força del vent ja no el pot fer girar per veure d'on bufa, i si un dia el treuen per fer una torrassa més moderna, ningú no s'adonarà que ja no hi és.
LLEGIR MÉS »
L’ase que no volia sirgar
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Un perico que no és un perico
Fotografia del Popi
La Minuta
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Les anxoves
En un temps de no estar massa bé de salut havia de passar temporades a la platja per recuperar forces. A Blanes, una família, em va acollir amb molta estima i delicadesa. Hi anava a l’estiu. Sabeu que berenaven cada tarda a les cinc? Doncs un suculent pa amb tomàquet farcit d’anxoves que l’àvia ens preparava amb amor. Ells mateixos les pescaven i les posaven a punt per menjar. Una autèntica delícia. No puc oblidar aquelles tardes d’estiu que ens asseiem al portal de la casa per berenar, de cara al mar i amb un horitzó blau intens que en marcava tot l’entorn. Per això quan parlen de les anxoves de l’Escala jo me ne’n ric i penso que no han tastat les de Blanes.
LLEGIR MÉS »
Rememoració
Les vacances dels anys 40
La nit de Sant Llorenç
La noia de la finestra
Anar de “veraneig”
La Guerra
Vaig viure la Guerra, estudiant .Em va costar molt que m'admetessin. Imaginaven que la meva reduïda mobilitat podia encomanar-se. Em vaig matricular a l’Institut de segona ensenyança a Granollers. Els trens no funcionaven, el busos no venien. Però érem joves entusiasmats. Els perills que corríem amb els bombardeigs del manaire enemic no ens preocupaven. No ens perdíem un dia de classe. Sempre animats i amb joia. Jo sabia que el meu futur havia de sortir del que en pogués treure dels estudis. Així vaig passar la guerra (la meva). Lluitant per assolir uns coneixements que permetessin viure dignament
LLEGIR MÉS »
Solidaritat
Esperar
Vivències d’acampada
Podem comunicar optimisme?
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.