A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
La butlla
Quan era petita anàvem a comprar la butlla. La butlla és un document expedit per l’església que concedeix certes gràcies o privilegis. En temps de quaresma, es podia comprar aquesta butlla que permetia menjar carn els divendres de quaresma. A Santa Coloma la venien a una adrogueria de gent propera a l’església. Així qui es podia pagar la butlla podia menjar carn sense fer cap pecat...
LLEGIR MÉS »El musclaire
Els garrofers del meu barri
Rememoració
La vaig conèixer treballant a una empresa de tocadiscos. Tenia el do d'escoltar i amb ella vaig aprendre a desfer-me dels meus complexos i vaig descobrir el ballet, la música, l'amistat, la naturalesa... i sobretot, el mar. La nostre diversió preferida era caminar per la platja. Érem dues adolescents que volíem cruspir-nos el món. El seu somni era ser una gran violinista, tocar en una orquestra, i conèixer món. El meu somni era ser periodista i fotògrafa, i anar el tercer món a salvar éssers de la misèria. Del que varem planejar res es va complir. Crec que tot està escrit.
LLEGIR MÉS »El meu gat Tito
La vinya del meu pare
Un tros de fusta
Infantesa
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
Quan es batia a l’era
No sóc pagès ni fill de pagesos, però tinc bons records de quan es batia a l'era, a la dècada dels 40. Són els records, incomplets i difusos, d'un nen de Barcelona que passava l'estiu a casa els oncles, pagesos dels Prats de Rei, terra de blat i ordi. El perill de fer panada, entrar batuda, lligar els estaquirots, estendre garbes , enganxar el corró a la mula, tocar i girar la batuda, dinar escudella, fer la migdiada a l'ombra de la noguera i quan arribava la marinada, ventar, garbellar i ensacar. I l'endemà sant tornem-hi!. Les batudes eren molt importants: la culminació de la feina de tot l'any i el principal suport econòmic de la família.
LLEGIR MÉS »Pallers cremats
La vinya del meu pare
Oficis desapareguts
La vinya de casa
El Pla d’Urgell
La meva àvia, la lleteria i el català.
A la lleteria de casa, cada dia passava un carro ple de bidons de llet acabada de munyir. Em fascinava veure com l'àvia omplia la mesura, l'alçava i baixava la llet blanquíssima com una cascada i el gerro quedava com si fos ple de neu. En acabar la guerra, el Gran Manarie, va prohibir parlar el català, L'àvia no sabia parlar el castellà i el primer dia que va venir una senyora sense gerro, l'àvia li anava dient, tiene que portar un 'poto', l'altra no l'entenia de res i tothom va acabar rient...
LLEGIR MÉS »La Pelleria
Els garrofers del meu barri
La vinya del meu pare i els pinetons
Cases mig ensorrades
El Pont de la Mandra
L’anècdota
De sobte escoltem un crit de la dependenta. Un senyor havia entrat a atracar la farmàcia amb un ganivet! Jo vaig agafar el bastó del pare de la dependenta i em vaig armar de valor per enfrontar-me a l'atracador.
LLEGIR MÉS »La bòbila
La meva pedra
Un personatge estrafolari
La vinya de casa
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
El tren del record
Tenia 11 anys. M’acompanyava el pare, una maleta vella de fusta plena de roba que el pare ja havia fet servir anys abans, un vell baül ple de coses personals, un matalàs i moltes expectatives, força il·lusions i una mica de por. Marxava definitivament del lloc de la meva infància: el petit poble de Castellnou de Seana. Sempre que torno al poble i passo per davant de la casa on vaig néixer, no puc deixar de sentir una nostàlgia immensa i una espècie de malenconia de la meva infància. Aquell és el meu poble!. Records i més records! No s’acaben mai si et poses a recordar... El poble fa la gent, la gent fa el poble i tots junts fem aquesta terra
LLEGIR MÉS »Aprenent a llegir
El “Día de la Raza”
El tabac i la llibertat
El dia que van matar Puig Antich, a l’Institut
La persecució del català a la postguerra
L’ase que no volia sirgar
El tren em va deixar a l’estació i dos cunyats em van venir a cercar. Per evitar que em cansés caminant van portar un burro. Sobre aquell llom sedós s’hi anava molt bé i jo em sentia com la mare de Déu del pessebre. Era negra nit, el burro i jo, i un cunyat tirant de les orelles del ruc i l’altre agafant-li la cua com a guia. Tot anà molt be, fins que varem haver de passar un petit riu. Es va generar un gran aldarull. Varem acabar tots a l’aigua...
LLEGIR MÉS »Anar de “veraneig”
Terra de pas…
1 de maig, festa del treballador
Records d’un viatge inesperat
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
Un gall de ferro
Potser si el gall de ferro ho hagués volgut, una fada l'hauria transformat en un gall amb plomes i cresta i ara, tothom li agrairia el seu cant matiner . Però ell, va voler ser dalt de tot, ser important, de ferro, es va creure infinit.. Ara, està oblidat i tan rovellat que la força del vent ja no el pot fer girar per veure d'on bufa, i si un dia el treuen per fer una torrassa més moderna, ningú no s'adonarà que ja no hi és.
LLEGIR MÉS »El meu oncle Ramon
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Fotografia del Popi
La Minuta
Un perico que no és un perico
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Anar de “veraneig”
Un cop passada la postguerra era molt ben vist "veranejar". Famílies de Barcelona venien a Ocata, a passar l'estiu i el 23 d'Agost per Santa Rosa es feia una gran festa al Casino. A principis dels 50 mon pare es va sentir rumbós i aventurer i va decidir que passaríem uns dies a Blanes al costat de la platja, varem agafar l'autocar de línia i vam improvisar una tenda. Quina delícia, no hi havia ningú més en tota la pineda i la platja per nosaltres sols!!
LLEGIR MÉS »Rememoració
La nit de Sant Llorenç
La noia de la finestra
Les anxoves
Les vacances dels anys 40
Aprenent a llegir
La Maria tindria cinc o sis anys. Enllitada per uns quants mesos, s'avorria i no sabia que fer. Dia i nit quieta en el seu petit llit, li va demanar al pare un tros de paper de diari en que hi hagués lletres. Preguntava el nom de la lletra i amb un llapis s'entretenia cercant en el tros de paper totes les lletres del nom que li deien. Va ser un gran descobriment. Ves per on, la Maria amb aquesta descoberta va aprendre a llegir.
LLEGIR MÉS »Un fet tràgic, amb humor
Valenta com una estrangera
La meva pedra
L’anècdota