Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
El porró
El porró era un element imprescindible a totes les cases. A la República se'n van fer amb dibuixos referents a partits o sindicats. A l’entrada dels nacionals beure en porró era considerat perillós pel seu simbolisme catalanista. Les cases benestants no el feien servir. Amb la transició a les festes populars va revifar-se la tradició de beure en porró. Retallen el consum de vi i s’hi pot beure a galet.
LLEGIR MÉS »
Per Divendres Sant, ous amb panses i bacallà
Les anxoves
L’any del bolet
Diria que va ser l’any 52 quan es va estendre per Barcelona, la moda del bolet. Era una massa gelatinosa, rodona i prima que flotava sobre un líquid marronós. Es creia que donava energia i que anava bé per a moltes malalties. Si l’anaves alimentant amb te ensucrat creixia, i es podia separar i donar. Així es va crear una xarxa solidària entre parents, amics i veïns que va difondre el bolet per tot Barcelona. Jo, que tenia esperit investigador, en vaig tenir cura un quan temps...
LLEGIR MÉS »
Ara que tinc 80 anys
El meu oncle Ramon
De quan la llum va arribar al poble
Fotografia del Popi
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
Nit de Nadal
Era la nit de Nadal. No hi havia què menjar. Els homes eren al front. Sols quedaven joves i iaios. La guerra ho havia malmès tot; deien que s’acabava, però hom no li veia el final. Els pagesos no sofrien amb tanta crueltat la manca d’aliments. - Mira Maria, ves a Cal Caseta i digues que avui és Nadal i que el teu pare vol menjar mongetes per sopar. I així fou com aquell Nadal trist i fosc es convertí en un Nadal per recordar-lo tota la vida. Encara em sembla sentir a la boca el gust d’aquelles mongetes
LLEGIR MÉS »
La casa pairal
La vinya de casa
El Pla d’Urgell
Oficis desapareguts
La vinya del meu pare
Pallers cremats
El nostre barri, a Mollet, estava voltat de cases de pagès que solien tenir pallers (ara ja no se’n veuen). Va haver-hi una temporada esgarrifosa de malefactors que a les nits es dedicaven a encendre els pallers. Recordo que jo era una nena i em moria de por, quan a casa el pare s’alçava del llit, i mig vestit se n’anava a apagar foc. Feien una cadena amb galledes i des del pou d’aigua més proper paraven com podien el gran foc . Fou un temps d’incertesa. Es deia que erren accions polítiques, que interessos amagats, tantes coses... La gent del poble que tenia masies van passar una temporada molt dolenta.
LLEGIR MÉS »El meu oncle Ramon
El Pont de la Mandra
![Per ca:user:amadalvarez (Treball propi) [CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons](http://www.paginesviscudes.cat/wp-content/uploads/2013/12/Mollet-Teneria-7025-110x75.jpg)
La Pelleria
La meva àvia, la lleteria i el català.
Llibres “sota taulell”
Un personatge estrafolari
En Jesús es guanyava la vida fent de drapaire, no sabia llegir ni escriure, però feia els comptes més ràpid que una calculadora, feia els diners que volia, ensarronant a qui podia molt tranquil·lament. Un dia es va presentar amb la seva amant, la va conèixer durant la Guerra. En Jesús va passar per aquest planeta, sense fer molt soroll, sense pena ni gloria. Va viure a la seva manera, va ser feliç i lliure, fent tot el que li agradava sense immutar-se a pensar si ho feia bé o malament...
LLEGIR MÉS »La vinya de casa
La Colònia
Santa Llúcia, festa de les modistetes
La bòbila
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
El “Día de la Raza”
Del 12 d’octubre se’n deia "Día de la Raza” i recordo que al col·legi on feia el batxillerat em van encarregar que llegís un treball per la commemoració. Jo havia estudiat la 'Historia del Imperio Español' i totes les matances d'Hernán Cortés i companyia m’horroritzaven i això, em va inspirar un discurs inesperat. Quan vaig començar a llegir que a més de la glòria del descobriment d’Amèrica s’hauria de recordar l’aniquilació dels pobles indígenes, el Prefecte em va dir, renyant-me davant de tothom, que havia confiat en mi però, com que no en sabia, me n’anés a seure.
LLEGIR MÉS »
El meu amic Villar
El tabac i la llibertat
Titelles
De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc
La mare em va ensenyar a llegir
1 de maig, festa del treballador
Per la meva mare, aquesta festa era sagrada i sempre la celebràvem. El dia abans, preparava per fer una bona paella i costelles de bè a la brasa. Ho ficava tot dins d’un cabàs, plats, cassola, culleres i anàvem molta colla a la Font del Cigró. La mare estenia unes tovalles, entre tots paràvem una gran taula, i no hi faltava de res. El lloc és mol bonic, hi ha tota classe de vegetació, queda bastant alt i podies gaudir d'un paisatge de somni, contemplar la ciutat estesa els nostres peus. Ens ho passàvem pipa, tots eren amics del barri..
LLEGIR MÉS »
Esclata la Guerra
El que s’ha de patir sent dona
El nostre 2CV
Anar de “veraneig”
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »
Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
Un perico que no és un perico
Aquí a la residència hi ha varies senyores que es diuen Maria. Una d’elles té sortida al terrat i sembla que estigui vivint en un pis propi; també n'hi ha una altra, que també es diu Maria, i li diuen “la del perico” . Per tenir el perico a prop d’ella el té a la galeria tot el dia i ens coneix a tots; sobretot als que hi passem més hores i li parlem, que ell ens contesta. Al perico, no se li escapa res ni ningú que entri o surti de l’estança i, si som les persones que ell ja coneix, fa un crit darrera un altre perquè anem a saludar-lo i parlar. Segons quins dies, ens passem tota la tarda parlant.
LLEGIR MÉS »El meu oncle Ramon
El meu gat Tito
Fotografia del Popi
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Un gall de ferro
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »
Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Les vacances dels anys 40
Quan era petit, pels anys 40 del segle passat, les vacances dels homes es resumien en estar-se al balcó i mirar la gent que passava pel carrer. Les dones, com sempre: anar a plaça, la cuina i les feines de casa. A la platja, hi anàvem com a molt, un parell de cops l'any, carregats amb el dinar dins el cistell de vímet. Pocs sabíem nedar. Dinàvem asseguts a la tovallola. Truita de patates , gasosa fresca i fruita. I cap a casa, acalorats dins el tramvia ben ple gent suada afanyats per agafar bitllet.
LLEGIR MÉS »
La noia de la finestra
La nit de Sant Llorenç
Rememoració
Les anxoves
Anar de “veraneig”
-
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS » 
La meva pedra
La Guerra
La JOC
Valenta com una estrangera
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.