Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
Read More »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
El porró
El porró era un element imprescindible a totes les cases. A la República se'n van fer amb dibuixos referents a partits o sindicats. A l’entrada dels nacionals beure en porró era considerat perillós pel seu simbolisme catalanista. Les cases benestants no el feien servir. Amb la transició a les festes populars va revifar-se la tradició de beure en porró. Retallen el consum de vi i s’hi pot beure a galet.
Read More »
Les anxoves
Els garrofers del meu barri
La Colònia
En Valentí i la Carme vivien a la mateixa Colònia, un llogarret amb cases iguals pels treballadors de les fàbriques tèxtils. Tot pertanyia a l´amo de la fàbrica. Van casar-se (com moltes altres parelles que es formaven a partir d´aquesta estreta convivència) . La fàbrica funcionava amb una turbina. La roba es rentava al safareig públic. Hi havia el safareig dels vius i el dels morts. El “sereno “ era el despertador dels treballadors, a les 5 del matí, gelats de tant fred…I van sobreviure i eren feliços, tanmateix !
Read More »
Infantesa
Ara que tinc 80 anys
Compartir
L’any del bolet
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
Read More »
Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
La vinya de casa
En aquella època a moltes cases del poble feien vi per al seu consum, i una pràctica habitual, ja desapareguda, era que, a les que els en sobrava, el posaven a la venda a granel o en gots, i per fer saber a la gent que tenien vi per vendre, posaven una branca de cep, el que en deien una tòria, sobre la porta d’entrada.
Read More »
La vinya del meu pare
La casa pairal
Quan es batia a l’era
El meu paisatge
Oficis desapareguts
La bòbila
M'embadalia mirant com els rajolers, amb les mans brutes de fang fins als colzes, posaven la pasta als motlles. Posaven el motllo a terra, assegurant-se que tot estava net, i hi abocaven la pasta de la pastera. En feien molta via i era agradós veure'ls moure amb tanta precisió. Tota l'era quedava sembrada de rajoles i maons. Donava la impressió d'una petita ciutat. Quan més hi treballaven era a l'estiu, car aquesta feina es feia a l'aire lliure. Si plovia els espatllava la tasca.
Read More »
La meva àvia, la lleteria i el català.
Cases mig ensorrades
Llibres “sota taulell”
El Pont de la Mandra
El meu oncle Ramon
-
La bòbila
M'embadalia mirant com els rajolers, amb les mans brutes de fang fins als colzes, posaven la pasta als motlles. Posaven el motllo a terra, assegurant-se que tot estava net, i hi abocaven la pasta de la pastera. En feien molta via i era agradós veure'ls moure amb tanta precisió. Tota l'era quedava sembrada de rajoles i maons. Donava la impressió d'una petita ciutat. Quan més hi treballaven era a l'estiu, car aquesta feina es feia a l'aire lliure. Si plovia els espatllava la tasca.
Read More » 
Veus del pati
La meva àvia, la lleteria i el català.
1 de maig, festa del treballador
Un personatge estrafolari
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
Read More »
Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
De quan fèiem la mili
Les Milícies Universitàries, que era la forma de fer la mili de la majoria d'estudiants als anys 50, representaven una esperpèntica pèrdua de temps. Fins i tot des del punt de vista militar era d'una inutilitat escandalosa. No t'ensenyaven a fer la guerra (ni ganes). La instrucció tenia un propòsit estètic. Calia aprendre a marcar el pas, “firmes”, “descanso” ... per després manar-ho fer als reclutes. Ens destinaven a Artilleria Antiaèria, però els canons destinats a la nostra instrucció eren restes de la Segona Guerra Mundial. Ara m'il·lusiona una Catalunya independent lliure d'exèrcit i forces armades
Read More »
Alguns records de la mili a Castillejos
La torre de l’Ou
La persecució del català a la postguerra
Fi de curs
El “Día de la Raza”
Esclata la Guerra
Feia dies que preparàvem una acampada al Montseny. La tenda reposava tranquil·lament vora la porta, la roba, el menjar i els sacs per dormir que no eren com ara (la mare feia unes fundes amb llençols vells on al arribar al lloc els omplíem de palla). De sobte sentim una gran cridòria: han cremat l'església! . El meu germà i jo no enteníem res de res. Els grans varen optar per no sortir, nosaltres cridàvem que volíem anar a la acampada. Va passar gent forastera i cridaven: Ha esclatat la guerra!
Read More »
Vivències d’acampada
El nostre 2CV
L’ase que no volia sirgar
Era un dia d’estiu
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
Read More »Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
L’ase que no volia sirgar
El tren em va deixar a l’estació i dos cunyats em van venir a cercar. Per evitar que em cansés caminant van portar un burro. Sobre aquell llom sedós s’hi anava molt bé i jo em sentia com la mare de Déu del pessebre. Era negra nit, el burro i jo, i un cunyat tirant de les orelles del ruc i l’altre agafant-li la cua com a guia. Tot anà molt be, fins que varem haver de passar un petit riu. Es va generar un gran aldarull. Varem acabar tots a l’aigua...
Read More »
Un perico que no és un perico
La Minuta
Un gall de ferro
El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Fotografia del Popi
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
Read More »Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
La nit de Sant Llorenç
Uns nebots ens van convidar a berenar de peixet fregit a Mataró. Un paisatge idíl·lic ens va embolcallar donant-nos la benvinguda a un petit bar calat sobre la sorra mateix i amb un encís meravellós. De cop un 'cometa' va creuar el cel. Heu vist?, cridà algú. Sí, són les llàgrimes de Sant Llorenç. Avui és els seu dia. La nostra mirada no s’apartava del firmament. Un profund agraïment va quedar imprès dins nostre: viure uns bells moments plens d’amor no es troba cada dia.
Read More »
Rememoració
Les vacances dels anys 40
La noia de la finestra
Les anxoves
Anar de “veraneig”
Records d’un viatge inesperat
Fa moltes primaveres, un grup de discapacitats físics que lluitàvem per un món sense barreres arquitectòniques vam organitzar un viatge amb tendes de campanya, a visitar altres països. El nostre responsable, en Josep Ramos, era ésser fora de sèrie. Cinc cotxes, sis voluntaris, quinze nosaltres. Alguns, amb cadira de rodes. Mai havíem sortit del nostre país! França, Alemanya, Suissa... Quan ho recordo amb sembla un somni, però va ser realitat!
Read More »
La Guerra
Un fet tràgic, amb humor
Les pors d’un nen
Esperar
Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publiquem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual.